De trekking per l'Himalaya

Himal vol dir muntanya gelada. Caminar vol dir avançar, no quedar-se estancat, créixer poc a poc.
Vaig decidir embarcar-me en aquesta aventura fa més o menys un mes, quan després d’un any molt dur i unes setmanes divagant per la India, que aconsegueix esgotar qualsevol, necessitava un descans, més aviat mental. Si bé pretenia endinsar-me sola a l’Himalaya 3 setmanetes, en una altra manifestació de la bogeria que a vegades m‘acompanya, finalment em vaig decidir per fer cas a la gent que m’estima i parlar amb un guia perquè m’acompanyés.
Sortia de Pokhara emocionada i a l’expectativa del que vindria, amb un noi anomenat Gopal, de poques paraules i més aviat seriós, amb el que hauria de compartir totes les hores de tots els dies.
L’autobús, atrotinat, anava plegat de nepalis xerraires que per diferents motius, també es dirigien a Besisahar, punt des del qual tenia previst començar a caminar en direcció les muntanyes gelades. No vaig poder escollir seient i em vaig esmunyir entre les maletes i una dona voluminosa que no parava d’atiburrar-me a tot tipus de menjar, sense fer cas a les meves negatives i al que ja començava a ser un mal de panxa. Després de cinc hores menjant, arribavem a Besisahar. El camí transcurría per trams de vegetación selvàtica i cases aïllades de fusta i sovint haviem d’atravessar ponts de fusta dubtosos per creuar un riu de color turquesa que baixava les aigues gelades de les muntanyes a la vall. El primer dia va ser un passeig tranquil, no veia g rans muntanyes i m’entretenia amb les pedres i les flors tronges que anava trobant. Ens vem instal·lar en un allotjament simple dalt d’un turonet a l’altra banda del riu turquesa i vem esperar a que es fes fosc al peu d’una cascada, intentant escalar una corda, mentre ens explicavem l’ un a l’altre qui erem i que feiem. Així vaig començar a conèixer el Gopal: el segon de quatre germans, dos nois i dues noies. Amb la mort del seu germà gran, va haver-se de fer càrrec dels seus 3 fills que havien quedat orfes. Tots junts vivien en una caseta modesta entre els camps d’arrós que s’extenen per la vall de Pokhara.
Els tres primers dies no vaig veure cap gran muntanya. Tot i que això em posava una mica negra, vaig aprofitar per banyar-me a tots els saltants d’aigua, estirarme sobre herbassars i a recollir pedretes que assanyadament el Gopal em convencia perquè retornés al seu lloc. El camí es presentava costerut i cada dia ascendiem uns pocs centenars de metres. No caminavem més de cinc hores cada dia, per caminets transitats per habitants dels poblets veïns, que constituïen en 4 cases de fusta o de fang, i u bars locals on paravem a menjar pèsols amb roti. A les 5 de la tarda el sol queia i la temperatura baixava en picat, cada dia una mica més. Era moment de tancar-se al menjador i esperar que les hores passessin, sense fer absolutamente res, ja que per temes de pes la meva motxilla només portava unes poques peces d’abric i el quit per rentar-se les dents. En aquests moments gaudia de la companyia del Gopal, que a poc a poc s’anava obrint i perdent la timidesa.
Amb la desaparició dels camps dels camps d’arrós van començar a aparèixer, majestuosos, els grans cims de l’Himalaya. El paisatge verd clar de vegetació selvàtica i camps que m’havia acompanyat el principi va quedar enrera i vaig entrar al territori dels pins, els avets, i les muntanyes pelades. A mesura que pujavem en altitud, el paisaje s’assimilava més al que estem acostumats a veure a les pel·lícules del far west. A cada passa érem més aprop de les muntanyes i semblava que podies tocar-les. Sempre seguint el riu turquesa. Les cares de la gent també canviaven amb l’altura per es devenir més cremades pel sol i de trets mongols.
Arribavem a poblets com Tal, Chame, Pisang i Manang, d’una bellesa espectacular. Quan s’amagava el sol derrera els annapurnes bufava una mica de vent, que feia elevar la pols en l’ambient de color sèpia, i dificultava el moviment dels cavalls. Les dones velles cantaven pregàries, la gent dels pobles donava voltes als rosaris. Calma absoluta. Bellesa absoluta arreu on mirava. Kia Baio? (què passa?) Em preguntava el Gopal. Soumasia chaina. Només patia pel dia que no pugués recordar aquests moments.
Després de tantes hores, el meu nepalí començava a fer goig, i, a part de fer una inversió en una baralla de cartes, ens arreplegavem al foc de la cuina de les familias Gunung a veure roxy (licor d’herbes) i a menjar carn de yak mentre esperavem al sopar, xerrant amb els sherpes (traginers de les muntanyes) esgotats, que alguna vegada em delaitaven amb cançons. Em sentia privilegiada per tenir la oportunitat de compartir el meu temps amb aquesta gent, que es divertien força quan probava de parlar nepali.
Passats aquests poblets disminuïen considerablemente els senyals de vida humana. Ja érem passats als 3500 metres i ens esperaven uns dies d’ascens delicats. És per això, que, quan em vaig assaventar de l’existència d’un lama molt important que vivia vora de les muntanyes de Manang, una mica preocupada per el mal d’altura i la incògnita del que vindria, vaig decidir anar-lo a veure. Em va costar un gran esforç ja que vaig haver d’ascendir 400 metres per un camí molt costerut que transcurria per una muntanya pelada plena de yaks, que encara em pregunto d’on treuen el menjar suficient. El hundred lama vivia en una cova i passava les hores a una habitació petita i fosca plena d’elements per fer rituals. Em va fer descalçar i seure davant seu, va pronunciar tota una sèrie de paraules de les quals només vaig poguer entendre: em dic Tenzin lama i tinc 93 anys (toma ya! i fresc com una rosa). Et beneeixo perquè passis el Torung-la sense incidents. Després de donar-me uns copets el cap i fer-me veure uns liquids groguencs (sisi….jo també vaig pensar que potser era pipi de yak), em va demanar 100 rupies de propina…..no em vaig poder resistir, si 100 rupies era el preu de la meva salut, cap problema!
El pròxim poble ja estava més amunt dels 4000 metres. L’altura no et deixa dormir plàcidament. Sovint tenia malsons i fred, molt de fred. El vent s’escolava per les escletxes de l’habitació. Portes i finestres que no tancaven bé. Aquella tarda i nit van ser especialment dures. Degut a la manca de son, haviem començat a caminar a les 6 del matí, poquet a poquet perquè cada passa era com fer-ne dos. Vem arribar força aviat al lloc on pensavem dormir, que constituia en una casa al mig de les enormes muntanyes pelades i un vent i un fred que pela acompanyat de mal de cap. Res a fer. Ni tan sols podia recollir floretes. No hi havia absolutament res i jo em sentia que havia perdut tota l’energia. Vaig seure en un turonet entre la inmensitat. No sé quantes hores vaig passar allà asseguda, fins i tot vaig veure a 20 metres un voltó que es menjava les despulles d’un yak.
Completament sola i si, aburrida. Que em passava? No era capaç de disfrutar de la meva pròpia companyia. No era capaç d’estar-me sense fer res?? Aquest pensament m’engoixava. Vaig anar en busca del Gopal, quem’havia deixat sola amb les muntanyes “per no desturbar-me”. M’havia semblat bé, ja que no ens haviem separat més que per fer pipi (en els casos que no utilitzavem l’open toilet) en els darrers 10 dies. Però no, en aquell moment més que en cap altre vaig necessitar la seva companyia. Aquest noi s’havia convertit en tot el jo tenia en aquesta aventura…em feia la sensació que ja em coneixia tan bé com la meva familia o els amics més propers. Havia estat amb mi quan estava disgustada, trista, enyorada, contenta, tranquila, emocionada,….sempre amb aquella serenitat…
Vem continuar dos dies més ascendint per les muntanyes, en aquest darrer tram ja nevades. Quin silenci. Finalment vem assolir el Torung-la (5400) després d’una dura caminada…..la sensació d’arribar a dalt no té preu i ni tan sols es pot explicar, així que em limitaré a dir que vem fer la foto d’honor i ens vem abraçar mentre s’em queia una llagrimeta.
El descens va ser alegre i tan espectacular com l’ascens, ja que el camí transcurria per la regió del Mustang i tocavem el Tibet. Més muntanyes pelades, creuar el riu kaligandaki, menjar pomes i banyar-se en fonts naturals d’aigua calenta va ser la dinàmica dels darrers dies.
M’hagués agradat allargar la caminada més, però malauradament no vaig ni pensar en que no hi hauria caixers automàtics, així que ens vem veure obligats a tornar a Pokhara. No volia ni pensar en tornar després d’aquells dies tan especials. Ja a terra ferma, vem agafar el primer autobús. Estava trista, tenia ganes de continuar caminant, però a vegades no podem forçar la vida, és massa capritxosa. El que em queda de tot això és el record….i el meu amic Gopal, que el temps que he passat amb ell ha fet que sigui important i perquè és ben cert que la felicitat no és real si no es comparteix.

PD: Després de repetir-li 100 cops al Gopal que donaria el que fos per menjar pollastre, avui, s’ha presentat a casa amb un pollastre viu i m’ha dit: et porto un regal, com vols que tel cuini??