BENVINGUDA A INDIA

Vaig arribar a Bombai per la nit perquè l’avió s’havia retrassat unes 4 hores. Ja us podeu imaginar la gràcia que fa arribar a una ciutat com Bombai per la nit i haver de buscar allotjament, però vaig estar de molt sort i al cap d’una horeta havia trobat una habitacio barata i céntrica….de fet, Bombai era tan sols un lloc de pas. El dia següent em vaig despertar amb la calor del sud de la India al mes de desembre i vaig anar a reservar un billet d’autobus per marxar el mateix dia que em va costar un infern i un ull de la cara…i al cap de cinc minuts em van enganxar pel carrer per sortir en una película de Bollywood….llàstima que no estaba disposada a perdre el meu billet d’autobús i vaig decidir deixar els meus dots interpretatius per quan tornés a Bombai.
El bus sortia a les 2 del migdia, un bus que feia goig. Alla vaig conèixr un israelí, una parella de dues noies de parla francesa i tres turcs, tots molt contents d’anar a pasar el cap d’any a la platja. Com que vaig ser la última de comprar el billet, em va tocar seure al final de tot al costat de la finestra.
Cap allà les 4 del matí encara no havia aconseguit dormir. El bus, que anava del tot accelerat va sortir de la carretera sense control. Sabia de sobres el que vindria després. L’Autobús va volcar cap al meu cantó a molta velocitat, vaig pregar a no sé qui perquè no dongues una altra volta, ja que si la donava sabia del cert que no sobreviuria. Silenci absolut. Vaig sentir pànic i vaig cridar. Algú va cridar un “que ningú es mogui, mantingueu la calma”. En aquell moment vaig pensar literalment: “i una merda, jo d’aquí surto volant”. Vaig obrir una finestra i vaig tirar-me des de dalt de l’autobús, s’havien acumulat tot d’indis de la zona que enlloc d’ajudar-me em miraven embadalits. Llavors em vaig donar compte dels danys físics. Tenia sang per tots dos braços i els peus i deuria estar plena de morats. Poc a poc van anar treient a la gent de l’autobús. El jueu em va trovar asseguda al costat prop de l’autobus, ell no s’havia fet res (quina xurra) i em va dir que no em bellugues que anava a treure ferits.
Vaig observar tot l’espectacle a la foscor sense apenes poguer-me moure i no m’ho podía creure. Potser vaig passar una hora, allà asseguda, plena de sang i adolorida fins que el jueu es va encarregar que em portessin a l’hospital juntament amb els altres turistes que havia conegut unes quantes hores abans. L’hospital estaba a dos minuts (¡!!!!). Per si l’accident no fos prou, l’hospital va ser surrealisme pur. Un hospital petit i decadent amb 4 llits destartalats. Com que jo era la més lleu dels ferits em van atendre la última i, mentrestant em van asseure a una cadira amb vistes als ferit greus. Un únic doctor que van despertar de casa seva s’havia d’encarregar de tot, i ho feia amb molt bon humor i paciencia. Vaig contemplar escenes que malauradament no oblidaré mai relacionades amb la cura del ferits i que val més que no expliqui. Quan va acabar amb els greus es va posar a fer paperassa per l’assegurança. I jo que?? Que tothom passava de mi en aquell hospital o que?? Vaig cridar “doctor ji”, fes el favor, sisplau, d’atendrem a mi abans d’omplir papers. La gent va començar a riure amb aquest comentari i l’escena semblava una película d’humor negre. Em va fer aixecar i caminar coixa cap a un llit, que havia de compartir amb la francesa que s’havia tallat els dits del peu, però resulta que em vaig adonar que havia perdut les sabates a l’accident i havia de caminar per un terra fastigos ple d’aigua i sang. Li vaig demanar que em neteges les ferides i el doctor li va dir a l’infermer que si us plau, comences a netejarmeles ell. Doncs bé, va venir l’infermer, que era guenyo, a netejar-me, però no apuntava a les ferides i em va demanar que me les neteges jo soleta. L’escenari d’aquella habitació no es pot explicar amb paraules i són coses que s’han de viure per creure. La qüestió és que, després de que el doctor em digues que no tenia res de greu, la situació em va començar a fer tanta gràcia que no podía parar de riure i vem acabar tots rient i celebrant amb tè que hagués pogut ser molt pitjor. Amb aquestes que el doctor es va enamorar de mi (ja és mala sort), i em va comencar a enviar missatgets d’amor al mobil (sisi, dins la mateixa consulta on erem tots) i aquesta situació encara feia més riure a tots els malalts.
Finalment ens van apanyar un cotxe que ens portaría fins al nostre destí. Amb el pas de les hores i el cansament acumulat els ànims van començar a decaure un cop vem arribar. Les dones franceses de 50 anys estaven esgotades i quan vem arribar al destí (des d’on jo encara havia d’agafar dos busos per arribar on mesperava una noia amb qui havia viatjat al principi) es van posar a plorar. Em vaig trobar allà coixa, carregant la meva motxilla i la d’una francesa que estaba molt pitjor que jo, consolant una dona de 50 anys que plorava sobre el meu ombro com una nena petita i en mans d’un jueu que s’encarregava de tot.
Només dir que finalment vaig arribar a la platja a les deu de la nit, arrossegant-me adolorida i coixa per la sorra. Vaig arribar al restaurant on la Noe m’estaria esperant des de feia moltissimes hores pero no vaig veure a ningu…vaig sortir del restaurant, vaig comencar a caminar per la sorra ja derrotada i trista i de cop vaig sentir una veu que cridava: Gina!! uff….per fi havia acabat tot.